HIPNOPÈDIA URBANA

Sóc natural de Vilfranca, comarca d'Els Ports, i des de fa un anys veïna de València. Al 2009 em vaig llicenciar en Ciències Ambientals per la UPV, i en aquell moment en què el ventall de camins per a encarar el futur es torna gairebé infinit, vaig decidir capbussar-me dins del món de les aigües, concretament de les aigües residuals. Sempre m'havia apassionat aquest component que forma quasi dos terceres parts del que som, i volia entendre'l des de la banda que moltes vegades resulta menys visible. Què passa amb l'aigua que aboquem al clavegueram? El Máster en Enginyeria Ambiental (UPV-UV) em va ajudar a respondre aquesta i moltes més preguntes. En vaig respondre moltes i me'n vaig formular moltes de noves. Tantes, que m'han portat a cursar el Doctorat en Enginyeria Hidràulica i Medi Ambient que estic acabant.

​

La meua experiència laboral en l'àmbit de les aigües residuals va començar amb les pràctiques formatives que vaig fer entre 2009-2010 a les depuradores de Pinedo II (Ampliació) i del Port de Sagunt. En elles duia a terme els anàlisis físico-químics i microbiològics necessaris per a determinar la correcta depuració de les aigües. Posteriorment, i coincidint amb el moment en el que finalitzava el Màster, vaig començar a col·laborar en l'Institut d'Enginyeria de l'Aigua i Medi Ambient (IIAMA-UPV), iniciant-me en l'àmbit dels aiguamolls artificials. Els aiguamolls artificials són ecotecnologies de baix cost de construcció i manteniment que mimetitzen els processos que es donen en els aiguamolls naturals per a depurar una corrent d'aigua. Un dels principals projectes en els que vaig col·laborar va ser l'aplicació d'aquests aiguamolls per a recueprar la qualitat de les aigües eutrofitzades de l'Albufera de València. 

​

L'aspecte de la ciutat on principalment treballe: Ecotecnologies per al tractament de les aigües residuals.

 

​

L'aigua és un bé escàs íntimament lligat a l'ésser humà i al desenvolupament de la seua activitat. El creixement demogràfic experimentat en les últimes dècades ha anat lligat a un augment considerable en el consum d'aigua, i alhora que s'incrementava la demanda hídrica en tots els sectors, ho feia també la producció de les aigües residuals. Aquestes aigües residuals han sigut històricament abocades al medi natural (barrancs, rius, mars...) i la seua capacitat d'autodepuració feia que els components que aquesta contenia foren assimilats pel medi receptor sense conseqüències per a aquest. Però l'increment dels abocaments va fer necessari el tractament previ al seu besament al medi. Després d'anys d'ús i millora de tecnologies de tractament que avui etiquetem com "convencionals" aparegué una nova corrent fonamentada, precisament, en aquesta capacitat d'autodepuració natural. Aquestes tecnologies basen el seu funcionament en la capacitat de la vegetació per a assimilar i eliminar components contaminants de l'aigua, tant orgànics com inorgànics. I dins d'aquesta tipologia d'ecotecnologies es troben els aiguamolls artificials, sistemes construïts on es mimetitzen els processos que ocorren de forma natural en els aiguamollos amb l'objectiu de depurar una corrent d'aigua residual.

​

Els aiguamolls artificials, com he comentat abans, son tecnologies amb un baix cost d'instal·lació i manteniment, amb baixos o nuls requeriments energètics i sense generació de fangs. Com a contrapartida, demanden superfícies disponibles majors que les dels tractaments convencionals i produeixen biomassa vegetal, que pot ser revaloritzable per mitjà de diversos procediments.

​

Totes aquestes característiques fan que els aiguamolls artificials siguen un tractament especialment recomanable per a poblacions menudes, així com per a correts d'aigües residuals industrials, agrícoles, ramaderes o per a escorrenties urbanes.