Participació ciutadana
HETEROTOPIA. Centre d'estudis d'acció i participació
· Nelo Vilar, Doctor en Belles arts (especialista en sociologia de la cultura), Màster en Humanitats (UOC). Té ampla experiència en gestió cultural des de meitat dels anys 90. Des d’aleshores teoritza i innova en pràctiques comunitàries i participatives, en context real.
​
· Cyrille Larpenteur, Màster en Belles arts (especialista en art públic i feminisme), membre de la Universitat Lliure per a la Construcció Col·lectiva (UNILCO) França.
​
· Xelo Bosch, artista de trajectòria reconeguda, pionera de l’art col·laboratiu als anys 90, activa a França i a l’Estat espanyol. Es forma en metodologies participatives amb Javier Encina, l’UNILCO i els col·lectius d’Il·lusionisme Social a principis dels 2000.
​
Individualment,tot.s comptem amb més de vint anys d’experiència en art públic, gestió cultural en context real, diferents formes d’activisme: feminisme, altermundisme, mediambiental, cultural (amb un activitat intensa en l’àmbit urbanístic), etc. Fan recerca en l’àmbit més creatiu de la participació ciutadana i de les pràctiques comunitàries. Hem treballat a pobles i ciutats de l’Estat espanyol i de França. En este moment Xelo Bosch és, a més a més, assessora de participació a Sagunt, i autora del Pla Integral de Participació d’esta ciutat.
​
Plans de participació, consultes ciutadanes, processos d’autodiagnòstic (mapejos, tallers de memòria...), creació de ferramentes creatives (tallers de “miracles”, escenografies urbanes, videomatons...), etc. Un pla de participació implica la creació d’un relat, per la qual cosa treballem els vincles comunitaris, les identitats col·lectives amb tallers o museus de memòria oral, la catalogació de patrimoni material i immaterial, l’art públic o la gestió d’activitats culturals vinculades al territori.
​
​
​
Més enllà de consultar a la ciutadania sobre reformes urbanístiques (que és una cosa necessària que caldria estar reglamentada i concretada en ordenances –com estem fent a Sagunt), un canvi en la qualitat democràtica cap a una democràcia participativa suposa la construcció d’una identitat comunitària, d’un relat compartit i de la invenció site specific de ferramentes per a vincular al veïnat.
​
Intentem no utilitzar les convocatòries, que limiten la participació, i les dinàmiques massa evidents, que tornen a les persones a la categoria d’objectes d’estudi. Considerem als i les participants “majors d’edat”, amb alta capacitat reflexiva, que saben què volen.
​
Si (generalment) no “convoquem”, hem de trobar-nos amb la gent en els seus llocs i temps quotidians, i això implica una recerca sobre la ciutat i les seues dinàmiques. La principal ferramenta que utilitzem en els processos de participació és l’autodiagnòstic, una eina privilegiada de la Investigació-Acció-Participació on és la gent la que proposa i delibera sobre les seues necessitats de tot tipus: urbanístiques, de serveis, culturals, etc.
​
Esta forma de treballar implica metodologies creatives, un coneixement i un ús treballat de la cultura local i del teixit social que ens permeta anar més enllà. Si Eric Hobsbawn deia que les tradicions són inventades, cal que fem el pas a “inventar” les tradicions i la mirada a la història específica. Calen iniciatives capaces de vincular a la gent, tant com de subvertir les identitats massa simples; això demana un treballador que maneja la formació humanística, les ferramentes de l’urbanisme i de l’art contemporani tant com de la sociologia crítica (sociologia de la cultura, de l’acció col·lectiva, etc.).
MEMBRES
REFLEXIÓ PERSONAL
EXPERIÈNCIES
Iniciatives autogestionades en la perifèria urbana
ARTURO SANZ. Arquitecte
Siempre he trabajado en el ejercicio libre de la arquitectura, con estudio profesional compartido con Luis Francisco Herrero y Carmel Gradolí durante los primeros años y con Carmel Gradolí hasta nuestros días. No es éste el lugar para enumerar mi trayectoria profesional, para ello es más sencillo visitar la web www.gradolisanz.acontrapeu.com
Considero más apropiado hablar aquí de mi implicación como vecino, como ciudadano, en el barrio de Benimaclet. Es para mí una satisfacción haber participado, y en algunos casos impulsado, algunas iniciativas de innovación social llevadas a cabo en Benimaclet en los últimos años, iniciativas siempre llevadas a cabo desde abajo, en la mayoría de los casos sin apoyo institucional y que han supuesto el empoderamiento de los ciudadanos, ciudadanos que experimentan que el futuro es suyo y se construye día a día.
​
​
Benimaclet se encuentra ante una encrucijada que determinará su futuro: la forma en que se aborde la realización del PAI Benimaclet Este. Este proyecto urbanístico supone una amenaza en el caso de realizarse según los planteamientos presentados hasta el momento. Amenaza en cuanto supone la definitiva desconexión de Benimaclet con la huerta que antes le rodeaba, la tenaza de la ciudad se cerraría definitiva y completamente sobre el barrio, imposibilitando los vínculos entre éste y l´Horta Nord.
​
Los terrenos que quedaban entre el barrio y la Ronda Nord se calificaron como urbanos y fueron desarrollados en un Plan Parcial en 1994 y posteriormente incluidos en el PAI Benimaclet Este que fue adjudicado a un agente urbanizador en 1995. Se trata de aproximadamente 200.000 m2, con una edificabilidad de 161.000 m2 de techo destinados a más de 1400 viviendas. Estos terrenos de huerta fueron comprados por promotoras, abandonados los cultivos y rellenados con vertidos de tierras estériles provenientes de excavaciones. En esa situación de abandono han permanecido más de veinte años, los cambios legislativos y las pretensiones de cambiar las condiciones de la adjudicación para aumentar la edificabilidad demoraron la puesta en marcha hasta que se produjo el pinchazo de la burbuja inmobiliaria.
​
Frente a esta situación, Los vecinos de Benimaclet, en una iniciativa desarrollada por la Asociación de Vecinos, decidieron en el 2010 pasar a la acción. Los terrenos abandonados del PAI, ahora en manos de los bancos, podían ser utilizados como huertos urbanos autogestionados por los propios vecinos. Tras su ocupación, y un año de lucha con el propietario de los terrenos, estos fueron finalmente cedidos (reservándose sus derechos urbanísticos) al Ayuntamiento de Valencia. Hoy, los Huertos Urbanos de Benimaclet, con 100 parcelas y cuatro años de andadura, son una muestra de recuperación del territorio y de responsabilidad colectiva y de autogestión.
​
En el año 2015 se convocó un concurso de ideas sobre los terrenos del PAI, con la colaboración de las dos Universidades Públicas Valencianas y de Caixa Popular. Se presentaron 43 propuestas y en ellas se encuentran líneas comunes de actuación que nos dan pistas muy claras sobre cómo puede ser un nuevo urbanismo basado en la participación ciudadana y en el respeto por los valores de la huerta, urbanismo que no tiene nada que ver con el planeamiento que se está aplicando sobre nuestro territorio.
​
Por todo lo dicho anteriormente consideramos oportuno y necesario desarrollar desde Benimaclet una propuesta que se centre en pensar y reflexionar sobre cuál es el nuevo modelo de ciudad que queremos. Este proceso desembocará en conclusiones y propuestas viables que pueden ser un modelo a seguir en otros barrios de la periferia para resolver la transición de la ciudad de Valencia con la huerta que la rodea.
EXPERIÈNCIES
REFLEXIÓ PERSONAL
REFLEXIÓ PERSONAL
EXPERIÈNCIES
· Llicenciada en Arquitectura per la UPV l'any 2004.
· Màster en Antropologia Urbana, Migracions i Intervenció Social per la UPV l'any 2016.
​
De formació Arquitecta. Interessada per la ciutat i el territori com a ens vius, complexos i en contínua transformació. Aquesta visio m'ha fet seguir formant-me des de l'Antropologia i la Sociologia. Actualment, encara que abordem la planificació del territori des de diferents àmbits, treballe en temes més relacionats amb el paisatge i la planificació.
​
Des de l'Antropologia, he aprofundit en l'estudi d'aspectes relacionats amb les dinàmiques socio-territorials dels models de ciutat actual. Tematizació de centres històrics, mercantilització de l'espai públic, gentrificació, confliectes urbans... D'altra banda, m'he dedicat més en concret a les estratègies de participació ciutadana enteses com a eina de canvi social i a la seua implementació en el marc de les polítiques urbanes. He treballat en el desenvolupament metodològic dels processos i la implantació real d'aquests, però sempre aplicats a l'àmbit urbà o mediambiental. He col·laborat en alguns projectes de recerca-acció participativa relacionats amb l'ecologia urbana com Capgirant Orriols.
En l'actualitat, la participació ciutadana s'ha convertit en un dels temes més recurrents en el discurs local. Però existeixen tantes visions i matisos com a persones persones parlen d'ella. Actualment, sembla haver-hi una aposta decidida per promoure processos participatius en el disseny de la ciutat. Ara bé, pot arribar a ser un concepte molt ambigu. Què s'enént per participació? Què implica? Fins a on arriben els límits d'aquesta?
Les ciutats són realitats mot complexes que han de ser abordades des d'un coneixement holístic i transversal. El territori no és la superposició de diferents capes sense més, sinó que aquestes es retroalimenten i es combinen deú mltiples formes creant un ens dinàmic en contínua transformació. Si volem promoure la construcció col·lectiva d'aquest des dels principis de la justícia social, és necessari aprofundir des de la praxis en els processos de participació social i en com influeixen o poden influir en la planificació i construcció de la ciutat. En les seues oportunitats i les seues limitacions però també en les seues contradiccions. En les nostres contradiccions.