HIPNOPÈDIA URBANA

· Arquitecta especialitat Urbanisme (ETSAV)

​

· Màster en Arquitectura del Paisatge. Fundació UPV.

​

· He treballat en projectes relacionats amb la ciutat i el territori. Des de projecte urbà, planejament local, projectes de paisatge i integració paisatgística, plans de mobilitat sostenible, projectes de ciutat i infància... En tots ells va implícita la meua mirada des de la perspectiva de gènere, el bagatge cultural que forma part de mi, i que m'obliga a acollir i tractar la diversitat que observe al meu voltant, i a buscar solucions més inclusives. Gran  part d'aquests treballs els he acompanyat de processos de participació amb les persones usuàries implicades.

​

· He coordinat tallers i jornades relacionades amb la reflexió de repensar la ciutat des de les persones que l’habiten, des del feminisme, des de la perspectiva de gènere, des de la participació, des de la infància. Així com altres jornades i cursos sobre territori i paisatge.

​

· He participat en diverses xerrades i publicat articles sobre espai i gènere, i sobre paisatge.

​

· Soc membre de l’Associació Apeu de carrer, on desenvolupem projectes de caràcter didàctic i participatiu aplicant criteris d'inclusivitat. Membre de l’agrupació Arquitectes pel Paisatge, i membre de la redacció de la revista de paisatgisme “Paisea”.

​

​

M'és inevitable, a l'hora de treballar o fer front a un nou projecte, no respondre a les dues condicions que m'acompanyen, la dona feminista, i la dona paisatgista; no sé si agrair-li-ho a l'atzar, com Maria Mercè Marçal, però sí crec que treballar així ha de tenir part de rebel·lia perquè no concorda amb les formes de fer arquitectura i ciutat, i de fer en general, al qual ens ha abocat aquesta societat (capitalista i patriarcal).

 

De manera transversal, incorpore la perspectiva de gènere en cada treball i observe i analitze el paisatge en clau de dona. El paisatge s'entén fruit d'una experiència personal, resultat de la nostra percepció i condicionada pel nostre bagatge cultural. Per tant, la condició socio-cultural del gènere influirà també en la diferència de la percepció de l’entorn, i en com ens relacionem amb aquest. Aquesta reflexió és part de la meua tesina d'investigació del màster d'arquitectura del paisatge, on incorpore la mirada des del gènere.

 

La disciplina de paisatge permet perspectives àmplies i multicapa, on la mirada de gènere té cabuda i intervé en el discurs. M'interessava entendre com aquesta pot incidir en la construcció del paisatge, en la seua dimensió útil i estètica i en com pot contribuir a que un espai deixe de ser anònim per a fer llegibles les històries de les gents, i de la natura, que hi interaccionen.

 

Quan tracte aspectes de mobilitat sostenible, plantege criteris de perspectiva de gènere i d'inclusió social, amb els objectius de cercar l’autonomia de la diversitat de poblacions i de dissenyar estratègies pensades des de les vivències i experiències de tots i totes. Pose especial atenció en la necessitat dels desplaçaments quotidians en la ciutat, necessaris per al desenvolupament de la vida, i observe com les dones són usuàries principals del carrer, la plaça, el mercat i els equipaments quotidians. Observe com afecta la diversitat funcional de les persones a l'hora de moure's per la ciutat, i com hi ha moments de la vida (infantesa i vellesa) on les condicions i necessitats que tenim canvien.

 

A més, la diversitat en la mobilitat i les distintes possibilitats d’accés a llocs de la ciutat i del territori, han d’influir, obligadament, en el coneixement diferenciat de l’entorn. De manera que quanta més accessibilitat i llibertat d’accés sobre l’entorn té una persona, més possibilitat d'usar-lo i d’explorar-lo. I quant més s’explora, més grau de coneixement es té del medi i per tant més possibilitats d’interacció. A mesura que es produeix eixe coneixement sobre l’espai s’adquireixen eines per a transformar-lo. I si podem decidir com transformar-lo l’haurem conquerit. Quan un espai es considera propi es generen els vincles de pertinença que fan que s’estime i forme part de la nostra identitat. Per això estic convençuda que la transformació de la ciutat s'ha de fer des de la l’acció ciutadana, participada i autogestionada. S'ha de fer des de l'experiència de vida de totes les persones implicades, i després ja, si cal, passar als plànols i a la proposta tècnica.

 

Tornant al paisatge, també considere important la bellesa. Els espais de la ciutat han de ser estimulants, confortables, saludables, han de ser llocs que ens facen sentir a gust.  I hem de poder participar en fer més bonic el nostre carrer, el nostre barri, el nostre poble, ja que això possibilita una apropiació col·lectiva de l'espai, física i emocional, i en conseqüència, més l'estimes, i per tant, més el cuides. Així sí és possible treballar per una millora de la ciutat, real, social, útil i bonica.