Entrevista a Nelo Vilar, Agost 2017 | Transcripció: Carmen Martinez Sáez.
Aquesta entrevista es va fer una calorosa vesprada de l'agost passat a casa de Nelo. Vam gaudir escoltant la seua visió sobre la participacio ciutadana, i compartint un deliciós sopar.
Nelo és Doctor en Belles Arts, especialista en Sociologia de la Cultura, i té un Màster en Humanitats (UOC). Té ampla experiència en gestió cultural des de meitat dels anys 90. Des d'aleshores, teoritza i innova en pràctiques comunitàries i participatives, en context real. Actualment treballa a Heterotopia.
Hipnopèdia Urbana: Ens agradaria començar parlant de l’experiència d’aquest any que portem caminant en Hipnopèdia. Si algú et preguntara què és Hipnopèdia i per què decidires participar, què li diries?
Nelo Vilar: Bo jo, clar, jo he col·laborat amb molts arquitectes abans i la veritat és que els arquitectes eren casi casi l’enemic un poc, saps, perquè eren els que ens destrossaven els pobles, ens feien unes coses que deies «Per favor, com consenteixes això!». Aleshores, de sobte conèixer-vos a vosaltres ha suposat veure que hi ha una altra manera de treballar que és simpàtica, que
sou gent jove, que és una cosa que anirà creixent, que anirà a més. Estem en un procés de temes de participació, temes de municipalització, moltes coses que estan, que ja existien, però que han eixit amb molta força en este moment i pense que vosaltres, en fi, sou una cara molt simpàtica, amb moltes opcions dins d’este procés. Aleshores, què diria jo? Em pareix fantàstic. Bo, recolçar
això a tope.
L’arquitectura i l’urbanisme sempre han sigut una de les potes de la revolució. Els situacionistes treballaven sobre l’urbanisme. Ara encara queden col·lectius que treballen amb preceptes situacionistes i que treballen des de l’urbanisme d’un altre tipus d’arquitectura. Aleshores jo tinc moltes ganes de seguir col·laborant amb vosaltres i desenvolupar això a tope, clar, si és possible.
Hipnopèdia Urbana: Com definiries la Plataforma en tres paraules?
Nelo Vilar: Tres paraules són molt poques..., però, bo... jo parlaria d’urbanisme per una banda. (Es queda pensatiu). També de participació, perquè si no consultes a la gent no saps què necessiten. I bé, com jo ja m’he llegit les preguntes i puc fer un poc de trampa, parlar d’interdisciplinarietat. Hem de ser interdisciplinaris, que no és multidisciplinaris. No és molta gent a la seua, sinó mesclant conceptes d'uns i d'altres. És una altra cosa, i és un pas endavant, perquè es creen coses noves.
Hipnopèdia Urbana: Entenem, pel que dius, que t’identifiques amb alguns dels nostres principis. Podries parlar-nos de quins són eixos principis amb què t’identifiques? I, com consideres que aquests principis poden influir en el futur, ja no sols de la nostra professió, sinó dels nostres pobles i ciutats?
Nelo Vilar: Bo, hi ha moltes qüestions que vosaltres heu tractat, o jo les he tractat en vosaltres. Des de l’urbanisme feminista, per exemple, que és súper fonamental... Nosaltres treballem en temes de participació ciutadana i l’enfocament de gènere és fonamental, si no et deixes fora moltes coses. A nivell d'urbanisme, a nivell de pressupostos, a nivell de moltes coses. Jo pense que les portes que obriu vosaltres, entenc que no només vosaltres, però bé, és el nostre contacte, a més en contacte amb la universitat... La universitat és l'única, quasi l'única, és el poc que ens queda, la major esperança, perquè és on està el coneixement. Que es qüestione, per exemple, la universitat, que es qüestione el tipus d’urbanisme, el tipus d’ensenyament, el tipus d’arquitecte ―no com a un constructor, com a una persona que fa números perquè no es caiga l’edifici―, tindre en compte el context urbà, humà, bo jo he aprés moltes coses de vosaltres.
Hipnopèdia Urbana: Una pota clau del projecte d’Hipnopèdia és la interdisciplinarietat, però és clau definir què volem dir amb aquesta paraula. Tu treballes sobre la base de la interdisciplinarietat, què entens quan parles d’interdisciplinarietat? Quin paper creus que juga en la concepció de la nostra professió?
Nelo Vilar: Interdisciplinari, com deia abans, no és multidisciplinari. No és que ens ajuntem un sociòleg que fa la seua faena i que li la passe a l’arquitecte i a veure si pot fer alguna cosa amb això. És que es creen conceptes nous a partir de diferents disciplines que esdevenen quelcom nou, una cosa distinta.
Hipnopèdia Urbana: Des de l’extraterritorialitat.
Nelo Vilar: Clar, clar. S'ha de desterritorialitzar tot el saber que hi ha fins ara i cal inventar una cosa nova. I bo, jo crec que estem en això tots. Jo tinc formació de sociòleg, però tinc formació artística i treballe amb arquitectes molt proper, treballe amb educadors, treballe amb moltíssima gent diferent i ixen altre tipus de coses que no tenen res a veure en res. Ni estem fent art, ni estem
fent sociologia exactament. A més, estem treballant metodologies que permeten incloure tots els sabers populars de la gent del lloc. Doncs a partir de la investigació acció-participativa, que no és una cosa nova però que pense que s’està treballant d’una altra manera. I, incorporar a la gent dels pobles, de les ciutats, dels barris, crec que ja és una forma d'interdisciplinarietat que feia falta no, que no es queda només en l'acadèmic.
Hipnopèdia Urbana: Cada vegada és més palesa la necessitat d’establir una comunicació real entre la ciutadania i el poder públic. Quina ferramenta o metodologia és clau als vostres processos per aconseguir aquest objectiu i per què l’heu triada?
Nelo Vilar: Nosaltres, partim, clar, de la investigació acció-participació. Això ho tenim molt clar. Però de tota manera sí que hi ha una cosa en que pense que nosaltres insistim molt, i és que quan tu fas... A veure, quan un sociòleg agafa a un grup de gent pot fer meravelles en ell, pot utilitzar metodologies fantàstiques des de fa molt de temps, el problema és com constitueixes el grup. I allò que estem veient en grups que hi ha per arreu, en processos participatius, és que fan la convocatòria i que et van cinc persones, o que et van huit persones. De vegades en barris de muntó mils, de vint mil habitants, això no és possible. Has de treballar d’altra manera. I treballar d'altra manera és possible. Simplement, diuen que la gent no participa. La gent sí que participa, hi participa moltíssim, hi participa en col·lectius. De vegades poden ser col·lectius religiosos, o
col·lectius d’esport o col·lectius festius o el que siga, però eixa gent s'ajunta i es reuneix en llocs. I nosaltres podem anar als seus espais, inclús amb musulmans, dones musulmanes, a vegades en zones que sembla impossible, doncs sí, es reuneixen en algun lloc, en les escoles, on siga, es reuneixen. Aleshores cal anar als seus espais i als seus temps. I des dels seus llocs sí, des d'allí podem sumar tot el temps, però clar, no tens pressupostos per a tirar-te mesos infiltrant-te. Però així i tot, pots accedir a assemblees, pots accedir a reunions, pots accedir a instituts, pots accedir als centres de majors, a escoles permanents d’adults, què són desenes de persones les que et posen al teu abast. Aleshores, es poden fer moltes més coses de les que s’estan fent. Jo crec que el bot és simplement passar de l’acció-participació com una eina acadèmica a fer el pas d'anar per la gent, d’anar a buscar la gent. No és una cosa complicada, però no s’està fent. No s’està fent suficientment, em pareix.
Hipnopèdia Urbana: El que estàs dient és que no hi ha una única metodologia sinó que el principi bàsic és el diàleg, el diàleg en assemblea. Com funciona eixe diàleg?
Nelo Vilar: Fàcil. A la gent li agrada participar. De vegades gent molt major que no ha participat en res participa en alguna cosa i diu: «Si feu una altra cosa ens aviseu perquè anirem també, perquè ens ha agradat molt». No estresses a ningú, no forces a ningú a res. Simplement poses a la gent en col·lectiu, no val que la gent et done una opinió escrita o una opinió per via cibernètica. Ara ve un procés deliberatiu. Si fiques sis o set o huit persones al voltant d’una taula, a vegades com a mapeig, a vegades amb altres sistemes, o a vegades com assemblea... Hem treballat de forma assembleària en gent que no havia participat mai en assemblees i ha sigut fantàstic perquè ha participat tot el món en diferents edats, diferents col·lectius, gent musulmana, gent d’ací i han participat tots. O siga que això és possible. Si fas un grup xicotet, està molt bé, doncs perquè algú ha de redactar, aleshores han d'explicar les coses i les coses s’han de discutir i això funciona. I en molt poc de temps pots aconseguir cents de propostes discutides per gent en espais que no sols són espais deliberatius, sinó espais on tu pots informar-los. Perquè si una persona està desinformada, pot dir-te barbaritat.
Hipnopèdia Urbana: Quin lloc ocupa l’assemblearisme al vostre treball i quines virtualitats consideres que té tant des d’un punt de vista educatiu com des del punt de vista de la pràctica professional?
Nelo Vilar: Hi ha gent que treballa d’una forma més acadèmica. En el sentit que fa «Anem a fer una DAFO!» i et fan una DAFO i el fan súper bé. Amb el grup de gent ahí, el manegen súper bé, et fan el fluxgrama, et fan el sociograma. El problema és que de vegades la gent s'estressa, a vegades no respon, a vegades l'estan forçant massa en coses que dius «Ostres, això és un rollo patatero!». Aleshores jo crec que es tracta un poc del tracte amb la gent, de com formar i gestionar col·lectius, inclús a vegades comunitats que estan treballant pel mateix: pel mateix barri, pel mateix carrer, pel mateix el que siga. Aleshores sí, partim d'aquest, però hi ha maneres molt molt diferents de treballar, moltíssimes. No sempre estem d’acord tots els professionals, diguem.
Hipnopèdia Urbana: Els últims anys es parla molt de participació en el nostre àmbit. Per què creus que és important la participació en l’arquitectura?
Nelo VIlar: Jo crec que no s’ha consultat mai res, inclús clar, venim de..., jo sóc un poc més major, jo sóc d’un poble menut, Artana, de dos mil habitants, no arriba, i jo l’he vist fins fa molt poquet, fins fa quatre o cinc anys, fer barbaritats impressionants. Un exemple que ho explica molt bé. Jo estava rehabilitant una casa a un carrer, una casa per a mi, una casa súper bonica, i tot el veïnat estava encantat en què estàvem fent-lo recuperant formes tradicionals de construir i tal. Doncs enfront, a la part més alta del poble, construïxen una casa, fan una trampeta, i la casa que eixia a este carrer la trauen a un altre molt més alt i posen dues plantes més del que la normativa diu que hauria d’estar. Al fer esta casa en va tapar el calvari, que és el millor que tenim al poble, un calvari de la fi del segle XVIII. Si s’ho hagueren preguntat, la gent haguera dit, encara que voten al partit que voten, «No, no, perdona, això no ens ho feu perquè és una barbaritat, com van a tapar-nos...». El problema és que com no es pregunta res, ells van fer el que els va donar la gana, es va fer una denuncieta, però no va servir per a res. Aleshores, quan preguntes a la gent, eixa cosa ideològica desapareix. La gent et demana qüestions de qualitat de vida, i això diguem que està més cap a l’esquerra que cap a la dreta. Aleshores em pareix interessant perquè qualitat de vida és per a tot el món. La gent no demana per a ells mateixos. A vegades s’ha dit que quan fas un procés participatiu la gent et demana «Doncs jo vull al meu carrer no se que, no se quants!». Doncs a poquet que ho treballes això no és veritat. La gent pensa a nivell de barri o a nivell de poble, i pensa per a tots. Aleshores crec que la governança en este tipus de metodologies o en este tipus de pràctiques, si anaren avant la cosa es va consolidant, crec que canviarà d’una forma radical, eh. Ho estem veient un poc per tots els llocs.
Hipnopèdia Urbana: La participació és molt més que un mot. Quins creus que deuen ser els principis que tot procés participatiu hauria de tindre? És a dir, ens podries parlar del que consideres bones i males pràctiques dins de tot procés participatiu?
Nelo Vilar: Nosaltres on tinguem la batalla és en què no hi haja convocatòries. Si fas una convocatòria, et van els amics o la gent propera, els que han convocat i la gent que ja està activa socialment. Aleshores, s'ha de treballar d’una altra manera. Aleshores ens pareix que és important la consulta, però una consulta, un poc el que deia abans, no?, que vaja a buscar a la gent, a veure quina gent hi ha, hem d'aconseguir que participe tot el món. Les dones majors que no volen saber res, que no han participat i que no hi ha per on agarrar-les, segur que van a algun lloc, van a missa i van a una reunió del retor, doncs agarrem-les per ahí, per què no?, i aconseguim còmplices, perquè nosaltres aconseguim còmplices. Dona igual la ideologia, dona igual tot, perquè estan demanant per a tot el món igual. Aleshores, un poc el nostre cavall de batalla és eixe i estem treballant a partir d'ahí. Quan anem a un ajuntament, i ens demanen qualsevol cosa, nosaltres diem, nosaltres treballem així i generalment la veritat és que, sobretot quan ja tenen experiència de pressupostos participatius, processos de participació, en els que han anat déu o dotze persones que eren els del partit que governa i pocs més, doncs la veritat és que això és interessant, esta forma de treballar. Aleshores, consulta, que siga la mateixa gent la que a partir de la investigació acció-participació, la mateixa gent és capaç de sentit comú i és capaç de proposar coses i de discutir-les perfectament. No fa falta que siguen ni grans intel·lectuals, ni grans res. I es poden fer passos endavant. Aleshores, tampoc tenim una metodologia súper complicadíssima. Després sí, després amb tot el que traus, que traus moltíssim, o siga, si el poble és de seixanta mil habitants, per exemple, en tres dies hem tret quatre-centes o cinc-centes propostes a partir de..., no per a tot el poble, per a un barri concret o per a una zona molt concreta. I han participat molts cents de persones, o siga, això es pot fer i pots sumar a tot el món. I no sé molt bé què estava dient...(es riu). No, però quan fas l’informe sí que t'ho curres, ahí tot això ho has de ficar per àrees, li has de donar un sentit. Després ha d’haver-hi una devolució a la gent, i la gent ha d'entendre perquè s’ha organitzat per àrees i ahí ja entra fer molt de treball en els polítics. O siga, el polític ha d'estar en la devolució, ha d'explicar molt clarament que és allò que es pot fer, que és el que no es pot fer i això és una lluita, mare meua...
La consulta jo pense que no és complicada, és qüestió de buscar els llocs, els espais, el temps. El treball fonamental és en els polítics, ahí sí que... Perquè nosaltres els donem un llistat de coses, moltes de les quals no demanen pressupost, o siga, la participació ciutadana no és per a grans infraestructures, per a grans històries. De vegades la gent et demana que li lleves un pal de la llum o dos als de la llum, en un poble que estem treballant ara, sobre una vorera així (marca la grandària de menys d’un metre amb les mans). Aleshores, gent que va amb cadira de rodes... davant d’un supermercat a més. Gent que va amb un carret no pot passar perquè hi ha dos pals de la llum des de fa anys. Doncs això no costa tants diners llevar-lo, no sé. O que et demana que li fiques un contenidor de paper davant d’un centre educatiu. Això no costa res, el pots fer en l'acte, no? Aleshores jo crec que la nostra faena ara mateix està més a gestionar-ho en els polítics, que és molt complicat, que fer una consulta que li preguntes a la gent i la gent diu molt clarament què necessita a nivell de xicotetes coses de manteniment i a nivell de grans coses que dius «Ostres, que si necessitem un centre de salut, una farmàcia...», que són coses bàsiques.
Hipnopèdia Urbana: A Heterotopia us plantegeu les identitats col·lectives. Podries explicar-nos què enteneu vosaltres per identitat col·lectiva?
Nelo Vilar: La història és que si no hi ha una identitat col·lectiva, estem parlant de llocs dormitori en què la gent va a dormir i no es relaciona. Perquè hi haja una participació la gent ha de preocupar-se mínimament d'allò que necessita per a ell, però del que necessita per als seus fills, per a la seua parella, mares, pares... Aleshores, clar, venim de cinquanta o seixanta anys de carregar-nos les identitats col·lectives d’una forma súper salvatge. En molts sentits ha estat molt bé, perquè hi havia qüestions comunitàries terribles basades en jerarquies, en patriarcat molt dur, en misogínia, bo, un poc horrorós, no? Però, eixes identitats i les comunitats són necessàries encara. O tenim comunitat o el que queda és un atomisme. Ens atomitzen. Buscar solucions en el consum o en les espiritualitats o en l'art de vegades..., coses ximples. Però és fonamental. I perquè hi haja una discussió sobre el barri o sobre la població o sobre el que siga ha d’haver-hi una preocupació compartida en la gent del barri, en la gent d'allò que siga. (Pensa). Quan toques eixa fibra i quan s’aconsegueix que la gent entenga que quelcom és de tots, bo això se't podria anar de les mans, convertir-se en una espècie de nacionalisme absurd, però es pot fer d’una forma molt més complexa.
Per exemple, si treballem tant en temes de participació com en qüestions de... doncs per exemple, estem muntant ja el tercer o quart museu de memòria oral. Aleshores, intentem que no siga només la gent més major, de seixanta i tal, que això ha d’estar, és fonamental. Però és que als seixanta va arribar molta gent de la resta de l’estat, per exemple, ací al País Valencià. Als anys huitanta va vindre molta gent magrebina, gent romanesa, aleshores si crees una identitat només amb la tradició aquella de l’agricultura i del passat mític es queda molta gent fora. Hem d'integrar a tot el món. Aleshores el que fem és entrevistar temes de memòria oral. Entrevistem a tot el món. Però en temes de participació ciutadana, temes de pressupostos participatius, del que siga, doncs ha d’haver-hi un enfocament de gènere, però ha d’haver-hi un enfocament també de la gent que està immigrant. O en un barri que hi ha problemes socials de qualsevol tipus, tota eixa gent també ha d’opinar, si no se't queda, bo van els de sempre, no? El teixit social, que ja està, ja existeix, i té la capacitat de fer un poc de lobby dels partits polítics, eixa gent ja estava ahí. Però és que es quedava molta gent fora. Això és un poc el mite del sistema pluralista. El sistema democràtic és un sistema pluralista: tots estem en primera fila, tots podem formar partits polítics..., presentar al·legacions a tot, però això és mentida. Resulta que en primera fila hi ha molt poqueta gent. Capacitat per a crear partits polítics diferents dels que hi ha, o crear mitjans de comunicació hi ha molt poqueta gent. Aleshores cal treballar no des d’un sistema pluralista mític, sinó des d’un altre sistema que vaja incloent-se i que vaja incloent vol dir que hi haja una identitat, si no doncs cadascú la ventila i ja està.
Hipnopèdia Urbana: Entenem que això té moltes implicacions urbanístiques, perquè no és el mateix poder construir una identitat col·lectiva en un lloc que deixe espai a un conflicte quotidià que es puga o no resoldre que un espai que evite el conflicte. T’has trobat espais urbanístics que no deixen lloc als conflictes?
Nelo Vilar: Hi ha moltíssim d’això, però moltíssim quasi en tots els pobles. El cas del centre urbà d’Alcoi. Van fer una consulta perquè la gent demanara què es podia fer en el centre. Van ser molt pocs dies, perquè no tenien pressupost. Però vam treballar en centres de majors, en dos instituts, en moltíssima gent, en associacions de comerciants, per exemple, AMPES i, bo, hi ha conflicte perquè hi ha col·lectius, diguem, de gent que li fa por la sensació de... Doncs de tot això van eixir propostes. La gent proposava solucions, i no eren solucions racistes ni... Els xiquets, xavalets de batxillerat, però també d’ESO, coses súper lògiques que bo, la veritat és que podrien deixar-los a ells que s’organitzaren. Jo crec que sí que ixen els conflictes quan preguntes les coses.
Hipnopèdia Urbana: L’art ha sigut una disciplina de pes en la vostra formació, especialment en la teua. Com enteneu que interactua l’art amb la ciutat i la ciutadania? I, com integreu aquesta relació al vostre treball?
Nelo Vilar: A mi personalment, jo tinc un doctorat en art i em dedique a moltes coses encara artístiques, però m’interessa poc. Però bo, abans parlàvem de la Internacional Situacionista. Es pot fer un art que pense més en els carrers i com es viuen els carrers que com es pinta un quadre per a... i tindre una experiència mística, contemplativa. Aleshores sí que hi ha tota una tradició d'avantguardes que es preocupen per l’urbanisme, que es preocupen per gestionar col·lectius, el happening, fins... I jo he treballat sempre des d’eixe àmbit, des de l’àmbit com a forma d’acció col·lectiva. Des d’ahí vaig arribar a la sociologia. L'art no és el tio que està a soles pintant en el seu estudi, sinó que és tot un procés social. Hi ha grans sociòlegs per ahí que han transformat o han canviat la vida totalment. I pense que tindre un enfocament des de l’art, des que les coses es poden canviar, des que les comunitats poden decidir i poden... Això que té a veure amb l’acció col·lectiva, que té a veure no només amb la part artística, sinó amb la cultura com a camps de producció cultural.
Hi ha un pol dominat i un pol dominant, el pol dominant és el que crea realitat, és on estan les avantguardes. Això no només passa en la literatura o passa en les arts, passa també en els moviments socials, passa en les religions, passa en la política, passa un poc en totes les coses. Aleshores, bo igual és un poc particular, però també he tingut la sort de treballar amb col·lectius que porten des dels anys setanta amb este enfocament. En el Canadà per exemple es treballa, més que en el Canadà en la zona nacionalista de Quebec, tenen molt clar que s'ha de crear vincles comunitaris, on hi ha uns moviments indígenes, amerindis, molt forts i que treballen des de la idea de comunitat, des de treballar en el carrer, des de treballar en el veïnat, i tot açò, no sé si s’entén bé, però la part simbòlica és fonamental. La part simbòlica és la que constitueix també la comunitat, la tradició. Les tradicions no són reals, les tradicions són inventades. Algú s’inventa les tradicions. És perquè les inventem nosaltres i això és un treball creatiu. Això està relacionat amb, bo, pot haver de veure en la poesia..., en moltes coses. En Quebec hi ha uns grups, en concret hi ha un personatge, un sociòleg amerindi, que parla de la necessitat del símbol, la recuperació del símbol per part dels col·lectius, de les comunitats ameríndies, de les tribus i altres. I és un treball que està fent des de l’art; és un art comunitari. Aleshores, sí, jo pense que té molt a aportar. Refresca un poc totes les mitologies i tots els rotllos, no? I permet inventar metodologies que ja no són l'estructura ahí de la DAFO, no se què no se quants, que és un poquet a vegades boy scout, sinó que és un altre tipus de coses. I crec que a nosaltres ens ajuda a tindre eixa part conéixer eixa tradició.
Hipnopèdia Urbana: La utilitzeu com una eina de diàleg amb els més menuts?
Nelo Vilar: Sí, pot ser cada vegada menys, però ho hem utilitzat moltíssim. Doncs treballar en comunitats des de..., quasi des del happening, un treball quasi performatiu. És una cosa que s’està fent, pense que ara mateix ho està fent tot el món. Si fas un procés participatiu, doncs fas unes jornades festives, que puga vindre la gent, que puguen participar els xiquets, els majors, que inclouen a tot el món, que no es quede ningú del barri fora. Pense que és una cosa que s’està fent moltíssim. Jo crec que nosaltres hem rebaixat un poc el llistó perquè al principi, clar, teníem este vessant artística. Nosaltres hem treballat molt, moltíssim, varies..., inclús una dècada llarga, en temes de participació en un moment en què no hi havia participació en cap lloc. Quan anaves a un poble deies «participació ciutadana» i et deien «Participació? Això què ximpleria és?» Treballarem un poc en solitari. Fins que no va arribar el 15M i tot el que ha passat després no hi ha hagut, per exemple, no s’havien constituït regidories de participació, ara ja pràcticament en tots els pobles hi ha una regidoria de participació. Però això no existia. Estàvem treballant per lliure i a vegades doncs aprofitant... convocatòries artístiques presentaves un projecte de participació ciutadana, però ara mateix jo pense que hem rebaixat molt això i cal deixar que la gent parle sense forçar les coses, sense metodologies o sense ferramentes moltes castradores i molt..., i intentar que estiga tot el món un poc en el ajo, no? I que tot això es retorne de la forma més ràpida possible. Hi ha d’haver un retorn que ho vegen, perquè si ho veuen estàs guanyant complicitats en tot el món, estàs creant comunitat. Aleshores, ja et dic, la part performativa és interessant i ha d'estar ahí, la part festiva nosaltres el tenim súper clar, però ara que tenim opció de treballar més a saco en comunitats, d’una forma més directa hem rebaixat molt eixa part.
Hipnopèdia Urbana: Els diagnòstics, i això és una cosa que afecta no sols a la nostra disciplina, tenen un pes molt gran per arribar a una solució que tinga la capacitat de respondre de manera efectiva a les necessitats d’un barri, d’un poble, d’una ciutat. Moltes, vegades, però els diagnòstics desapareixen, s’invisibilitzen, i se supleixen per hipòtesis o dades que no recullen tota la multiplicitat de factors en joc. Al vostre treball enteneu el fet de tindre un bon diagnòstic com un punt d’eixida fonamental, indefugible; què ha suposat per a vosaltres donar-li el seu pes a eixa eina d’arrencada?
Nelo Vilar: Nosaltres ens ho plantegem directament com autodiagnòstic, no nostre, sinó de la gent. La gent té que autodiagnosticar. I és fonamental, és que és la peça per on entres. Han de decidir entre tots què és el que es necessita, quins canvis, quines necessitats, quines propostes. Hi ha moltíssimes propostes, hi ha moltíssimes necessitats. Després, ha d’haver-hi tècnics que sumen la seua part i que expliquen les propostes. I els polítics tenen molta faena per fer, però bàsicament, per començar, ha d’haver-hi un procés d’autodiagnòstic. I ahí, bo, el que déiem abans no: la investigació acció-participació té molt clar que, em pareix, que el diagnòstic cal fer-lo entre tots, que ací tots som, no sé quina paraula dir..., no és el tècnic només, el sociòleg o l’arquitecte. Tots tenen alguna cosa que dir i tots tenen moltes coses que contar, perquè potser tenen problemes avui en dia que fa cent anys es resolien sense problema. I en l'àmbit de la construcció no diguem, temes d’aïllament i històries, mare meua! (es riu). No sé què va passar que de sobte va desaparéixer. Portem com cent anys de destrucció de coses bàsiques, no? Doncs no sé... que si ix la grua que no se t’emporte la casa, més fàcil que això, que si fa molta calor que no et cogues dins de la casa, no pugues habitar-la, coses fonamentals. I això ja estava. Aleshores fa falta el tècnic que les recupere, però de vegades també fa falta preguntar a la gent com ho fan, encara, moltes voltes. Aleshores l’autodiagnòstic és.
Hipnopèdia Urbana: Quin llibre consideres que ha influït de manera notòria en la teua manera d’entendre la professió?
Nelo Vilar: Doncs, jo crec que per a mi un llibre súper fonamental va ser un llibre que es diu, a veure si m’ix a la primera, L’Art come alternative ―ups!, quin francés més roí― L'art com a alternativa. Un llibre d’un sociòleg amerindi, crec que és, que li diuen Guy Sioui Durand. Un personatge que treballa sobre la recuperació de les comunitats indígenes, perquè continuen...
Els amerindis en el Canadà no estan tan malament com als Estats Units, però aixina i tot continuen sent comunitats molt castrades per moltes coses. Aleshores, la forma de plantejar-se des de la sociologia, però també des de l’art, en eixe moment doncs a mi em va canviar la vida totalment, i un poc des d’ahí vaig tirar cap a l’àmbit de la sociologia. La sociologia que no siga un art de contemplació, sinó que siga un art de transformació. I això encara es pot fer. I bo, estem intentant treballar en l'àmbit valencià, des d’una iniciativa que es diu Anarco i que espere que vosaltres participeu este mes que ve. I jo crec que eixe llibre ―si vos interessa, vos passe les senyes exactes― és súper fonamental.
Hipnopèdia Urbana: I una pel·lícula?
Nelo Vilar: A veure, hi ha pel·lícules per exemple sobre educació. Em resulta molt difícil ara mateix recordar títols, és súper difícil, si vos pareix bé, ho busque i vos l’envie perquè em pareix que són pel·lícules que valen la pena. Com tot això es pot treballar des de l’educació. Nosaltres estem treballant en una escoleta, en CRA Benavites, una escola xicoteta, experimental en un poble, en Quart de les Valls, amb molts poquets xiquets i ells treballen amb un grup investigador, d’investigació en temes de participació i d’educació en Castelló, en la UJI, i treballen quasi el mateix que nosaltres, de fet nosaltres hem fet processos de participació amb els xiquets, però des d’un altre àmbit. Aleshores hi ha pel·lícules que treballen des d’este mateix àmbit no?, des de partir de projectes i altes cosetes que ara no recorde exactament, però ja vos el passaré, ara no me’n recorde dels títols. Però si són interessants eh, crec que a vosaltres també vos pot interessar.
Hipnopèdia Urbana: Alguna experiència que t’haja marcat?
Nelo Vilar: (Afirma amb el cap) Doncs..., bo, experiències unes quantes també. Per exemple, jo vaig ser director d’un festival d'art al carrer, què jo vaig gestionar un poc també des del concepte de participació ciutadana, en Murcia. Per exemple, allí hi ha una coordinadora que es diu Murcia no se vende, que coordina a tots els col·lectius i tal, resistint a totes les polítiques del PP a vegades duríssimes, de destrucció de parcs naturals,... Aleshores, la idea era que tota esta gent poguera aportar, perquè els moviments socials són moviments molt estetitzats. És una protesta molt estetitzada i fan coses per qüestions mediàtiques, o per qüestions de crear identitats col·lectives... Tenen eixa capacitat, no? Aleshores, vaig estar huit mesos treballant en este festival per a la Conselleria de Cultura de Múrcia, amb un pressupost de més de 400.000 €, que és una barbaritat de diners, són moltíssims, moltíssims diners per a una ciutat així i eixia tot molt bé. I dues setmanes abans que se celebrara el festival em vaig assegurar a un artista que venia de fora, aleshores van haver-hi una cadena de dimissions que va dimitir tot el món. Es va rebentar el festival i crec que és una experiència interessant de com es poden fer les coses per a sumar a la gent, gent que no participava per qüestions ideològiques per exemple sí que participava en açò no?... I com les institucions no estan a l’altura, perquè si estava tot el món participant, si hi haguera una certa eufòria a més del festival i tot això que es pot veure encara en internet, en premsa... , hi ha molta informació. Que tot això desapareguera perquè uns empresaris es queixaren directament al president de la comunitat de Múrcia, de forma molt poc democràtica i tal, doncs crec que és una cosa per a tindre en compte, no? Dir «Bo, doncs així estan les coses». Les coses es poden fer, però tenim a estos enemics. Crec que va ser una experiència molt potent, molt, molt.
Hipnopèdia Urbana: I per últim, què són per a tu i quin paper tenen en el marc de la nostra professió els «vincles comunitaris»?
Nelo Vilar: Doncs, en els anys 80 hi havia un corrent de teoria del dret en Itàlia sobretot, que sí que es van publicar alguns llibres, que demanaven, plantejaven, el retorn del vincle comunitari. Vist des del dret, però clar, de sobte estaven parlant d'art, estaven parlant de filosofia, estaven parlant d’arquitectura... I jo crec que, bo, l'hem parlat un poc abans ja, és fonamental, no recuperar els antics vincles comunitaris, perquè són terribles: jeràrquics, masclistes, tot el que vulgueu; sinó reinventar-los, i és una faena que hem de fer entre tots. Això suposa inventar la societat. És un projecte maximalista impressionant, súper apassionant, molt complicat perquè a veure com reinventem la societat. Doncs estem reinventant-la entre tots. Estan passant coses, han canviat moltes coses estos últims vint o trenta anys i també des de l’arquitectura. Bo, supose, ahí vosaltres sabeu més que jo, obrir l’arquitectura cap a l’urbanisme, el fet de tindre en compte on fas un edifici, perquè pots estar destrossant un carrer, un barri i molt més. Aleshores, tindre en compte a la gent i preguntar-li a la gent. El vincle comunitari és fonamental per a tots i l’hem de constituir entre tots, l’hem de reinventar. Amb les persones, però clar, amb les persones on viuen, com es relacionen i eixe concepte és súper fonamentalíssim.
Hipnopèdia Urbana: Moltes gràcies!
Nelo Vilar: Un plaer!
*Nelo no va sol·licitar una lectura prèvia d'aquesta entrevista.
Comments